Els textos científic i tècnics són textos específics que es caracteritzen per tractar temes d’aquests àmbits del saber amb la intenció de transmetre coneixements.
El que els caracteritza segons la tipologia textual és que generalment són escrits, encara que a la vida acadèmica existeixen d’orals, cal dir que normalment aquests textos son escrits en un llenguatge d’especialitat tot i que en el cas dels textos divulgatius s’utilitza un registre estàndard per així facilitar l’enteniment. En quant a la seva utilització diem que es produeixen generalment en el món acadèmic i en publicacions de divulgació. Destaquem també que predominen els textos expositius, descriptius i argumentatius (en alguns casos veiem narratius).
Si ens centrem a les seves característiques específiques comentem que els seus temes tracten de ciències pures com son les matemàtiques, la física, biologia o geologia, també tracten de ciències humanes i socials com es la psicologia o literatura entre altres, veiem també temes que tracten sobre les ciències aplicades, son un exemple la informàtica, medicina, enginyeria, etc. La seva intenció es transmetre coneixements relatius a una area del saber, ho fa a partir d’un llenguatge objectiu amb predomini de les oracions declaratives i dels verbs en present d’indicatiu, amb la utilització d’una terminologia especialitzada i compartida per la comunitat científica. Abunden els mots d’origen culte i mots grecs i llatins.
Per finalitzar diferenciem els textos científics i textos tècnics; els científics es refereixen al saber en general sobre una matèria mentre que els textos tècnics fan referència a les aplicacions d’aquest saber. Cal dir que aquests textos poden ser especialitzats (actes de congressos, manuals universitaris..) i poden ser divulgatius (manuals d’ensenyament secundari, revistes de divulgació científica i tècnica...)
El text argumentatiu té la funció de convèncer. La seva estructura bàsica consta de tres parts:
1)Introducció; és la part que situa, enuncia un tema i dóna l’opinió a favor o en contra de l’emissor respecte al tema.
2)Desenvolupament (motius o arguments), és on s’exposen els fets. Per cada fet presentat, es desenvolupa un argument principal i d’altres de secundaris o de suport, si és el cas.
3)Conclusió, recull la idea principal (tesi) del qui parla a favor o en contra del tema, és la síntesi dels continguts i pot ser només argumental o també retòrica. S’expressa habitualment en els últims paràgrafs.
Destaquem que, en el text argumentatiu l’emissor està normalment implicat en el missatge del text, és a dir coneix tot el que passa.
Per finalitzar cal dir que es tracta d’un llenguatge elaborat i a més fa servir recursos lingüístics amb l’objectiu de que atreguin i convencin al receptor, ho fa mitjançant figures retòriques, un exemple i les que més s’utilitzen són aquelles que es basen en la repetició, el contrast i la implicació del receptor.
Un tipus de text argumentatiu molt freqüent és el polític, encara que és molt freqüent en tots els àmbits la utilització d’aquest tipus de text.
Oda a Guymener - Josep Maria Junoy Aquest poema en forma de cal·ligrama de Junoy es dedicat a Guynemer, i aixi elogiar-lo i glorificar-lo.
Guynemer era un pilot francés que va quedar heroic ja que va morir abatut per la força aeria alemanya.
Amb aquest cal·ligrama ens mostra com va poder ser aquesta destrucció. Simbolicament ens mostra el camí que recorre el avió en la seva caiguda amb el soroll del motor.
Joan Salvat Papasseit: Tot l'enyor del demà
La influencia futurista que mes caracteritza el poema es la ruptura dels versos. També podem veure la falta de rima i de métrica. Veiem també la manca de signes de putuació.
Tal com diu el títol, en aquesta breu redacció parlaré des del meu punt de vista com es l’accés a un pis avui dia per a jove i com a endavant ja puc anar dient que no es per donar bots d’alegria.
Molts del joves d’ara, busquen una solució per marxar del domini dels seus pares, son cansats de veure’s cada dia obligats a una ordre nova o a una feina concreta, una reganyina per no fer-ho quan t’ho demanen per no fer-ho com ells volien. Doncs la solució que a molts els agradaria aconseguir es la de marxar de casa, independitzar-se, tenir la seva pròpia vida lliures de qualsevol coacció i viure a la seva. Cosa que avui dia es bastant difícil. Els joves que estudien no tenen molt de temps per treballar i poder aconseguir un sou digne per mantenir una casa, i a més les ajudes no son moltes.
En conclusió, es molt difícil d’accedir, nomes uns quant afortunats o poden aconseguir, i d’altres que ho aconsegueixen però les passen molt dures.
Un caŀligrama o poema visual és un text, de vegades tan sols una frase o paraula, generalment poètic, en què s'utilitza la disposició de les paraules, la tipografia o la cal·ligrafia per tal de representar el contingut del poema. Les paraules que componen el poema dibuixen o formen un personatge, un animal, un paisatge o qualsevol objecte imaginable. El terme prové del francès calligramme.
L'avantguardisme és la tendència, en una obra d'art qualsevol, o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s'entén com excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc. Té en general un ús pejoratiu, tot i que també s'utilitza per designar els moviments artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es van produit a Europa durant les primeres dècades del segle XX, i que són agrupats sota els noms genèrics de avantguarda o avantguardes.
FUTURISME
El Futurisme és el primer moviment d'avantguarda que apareix. És d’origen italià a l’igual que el seu creador, Filippo Tommaso Marinetti (1876-1944). Seguint el seu propi Manifest Futurista (1909), podem analitzar alguna de les seves bases: rebutgen en bloc el passat i admiren la modernitat. Els seus temes principals són les màquines, les fàbriques, els aeroplans, les locomotores, tot el que representa novetat i avenç tecnològic; la velocitat i el moviment de la societat moderna i la guerra. Però allò que més va gaudir del seu interès va ser la figura humana i la ciutat. Aquesta es convertí en font inesgotable d'inspiració, sobretot la ciutat en procés de construcció i de transformació, però també en la seva pròpia activitat: l'anar i venir dels vianants pels carrers, el trànsit dels cotxes.
CUBISME
Si feu una fotografia, les coses que es veuen en la còpia de paper són les que veieu des del visor de la càmera. Hi ha, per tant, un punt de vista. En qualsevol representació plana convencional hi ha un punt de vista i per tant només veiem el que podem veure des d'on estem situats. Tota una part dels objectes ens queda oculta.
Els pintors cubistes volien trencar aquesta lògica òptica, realista, per representar els objectes des de diferents punts de vista al mateix temps. D'aquesta manera creaven una imatge amb un aspecte fragmentat. El cubisme es carrega la manera tradicional de representar nascuda amb la perspectiva renaixentista.
Pablo Picasso, George Braque i Juan Gris són els representants més destacats del moviment i desenvoluparen entre 1907 i 1914 la part més important de la producció cubista.
EXPRESSIONISME
L’expressionisme es va desenvolupar especialment a Alemanya i França entre 1905 i 1930. Els expressionistes alemanys estaven en contra de l'art entès com a decoració i van buscar en l'art primitiu africà un estil oposat als convencionalismes de l'art burgès occidental, al militarisme i la industrialització de l'Alemanya de principi de segle i especialment a la dramàtica situació social que viu després de la derrota de la I Guerra Mundial i que portarà en els anys 30 a l'ascens de les idees nazis. L'expressionisme alemany, i el nòrdic en general, té un sentit dramàtic i de forta crítica social. Les formes tendeixen a la deformació i la distorsió, com en una caricatura cruel del dolor humà, del dolor provocat tant per la situació social com per les pròpies angoixes de l'existència.
L'expressionisme manifesta una visió pessimista de la societat i alhora fa un elogi de la follia, la mort i la desesperació. El noruec Edvard Munch, amb la pintura "El crit", es considerat l'iniciador d'aquest moviment.
DADÀ
Dadà és el moviment més radical de les avantguardes. Els artistes dadaistes no es proposaven crear una estètica nova sinó protestar contra els valors burgesos, alliberar l’instint, desconcertar i escandalitzar.
La ruptura total dels valors provocada amb la guerra de 1914 va donar a aquesta avantguarda el pretext vàlid per a la seva aparició.
L’art, per als dadaistes, no pot reflectir res perquè la realitat ja no existeix; Dadà és, essencialment, antiart, antiliteratura, anticultura.
El Cabaret Voltaire de Zuric, a l’any 1916, era el lloc de reunió de molts dels artistes dadà, amb Tristan Tzara al capdavant. Allà feien reunions on es barregen diverses formes d’expressió provocatives i subversives. El dadaisme arribà a Paris l’any 1919 i trobà ressò entre escriptors com André Breton i Louis Aragon.
SURREALISME
L'aglutinador del moviment surrealista va ser el poeta André Breton. En un principi el surrealisme és un moviment literari al qual posteriorment s’afegeixen els artistes plàstics.
El surrealisme té els seus orígens en el moviment Dadà. Es pot considerar que el surrealisme té una influència enorme en tot l'art posterior i fins avui en dia.
El surrealisme no és una manera de pintar, de dibuixar, no és un estil artístic. És molt fàcil reconèixer un quadre d'estil cubista, futurista o impressionista, tu mateix, segurament, pots fer-ho ara mateix. El surrealisme és una actitud, una manera d'entendre la creació artística. És per això que cada artista del surrealisme té el seu propi estil. Alguns són molt figuratius, com Magritte i en canvi d'altres creen imatges amb molt poca iconicitat, com en el cas de Miró.
El surrealisme es basa en considerar que cal destruir el poder repressiu de la raó. Els surrealistes reclamen el valor màxim del somni i del desig. Els surrealistes reaccionen en contra del que consideren formes repressives de la lògica i de la moral social, i també contra la tradició cultural burgesa. El surrealisme és una manera nova de entendre i percebre la realitat. Els estats d’inconsciència i d’absència del control de la raó són considerats els òptims per a la creació. En aquests plantejaments es reconeix la influència rebuda de la psicoanàlisi de S. Freud i les seves teories sobre l’inconscient i el somni.
L’any 1924 A. Breton publica Manifeste du surrealisme on s’exposen les característiques principals del moviment: actitud antirealista, negació del real com a matèria per a fer art.
L’escriptura automàtica és una de les tècniques favorites dels surrealistes. La consciència és considerada una barrera que només es pot saltar en els períodes de somni. Els somnis són una font inesgotable d'imatges i de significats fantàstics utilitzada pels surrealistes. Amb l'escriptura automàtica l’autor escriu deixant-se portar. Se situa en un estat més proper al somni que a la vetlla, deixa l’inconscient en llibertat i descobreix l’atzar que facilita estranyes relacions i figures insòlites.
El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut el Modernisme.
El Noucentisme agafa un model molt concret i intentar imposar-ho com a norma, aquesta és la diferència amb el Modernisme.
Eugeni d’Ors va proposar un projecte educatiu que va denominar Noucentisme per a la renovació de la societat.
