davii

Tot va començar una nit d’estiu. Era fosc, i l’única llum que il·luminava el nostre camí era la d’unes llanternes amb la pila mig gastada. El camí era estret, ple de bassals que sabies que eren allà una vegada els havies trepitjat i de fulles i rames seques, que en trepitjar-les feien un soroll que et feia posar els cabells de punta.

A tot això, teníem entre onze o dotze anys, i érem de colònies celebrant la fi de l’escola primària. Després de tot el dia fent activitats i jugant-hi a pilota, per fi va arribar l’esperada nit, on tots aniríem al mig del bosc i ens contaríem uns als altres histories de por.

Tot marxava ve, fins que vam arribar al final del camí il·luminat per les llums de la casa. Allà, ja no es veia ni dos metres mes enllà, aquí va ser on van començar les pors. El camí era llarg, i si volíem anar-hi i tornar-hi, hauríem d’engegar només una llanterna per a que ens dures tot el viatge, el que significava que no veuríem molt.

La poca llum i els sorolls del bosc a mitja nit feia mes por del que ens pogués entrar si ens contaven les nostres histories. A cada pas que donàvem havien de mirar en totes direccions per que ens havia semblat veure alguna ombra o sentir algun soroll.

Finalment, vam arribar al final d’aquell camí sinuós. Era una petita plaça rodona que ja estava preparada per a el que anàvem a fer. La base dels troncs dels arbres tallats ens servia de seient i les pedres del mig per fer el foc.

Una vegada tot estava preparat vam començar a contar les nostres histories, i cada cop la por era major.

Va arribar el moment de tornar-hi a la casa, quan de cop hi volta, com per art de màgia el foc es va apagar en un instant sense deixar-nos veure res. En aquell moment es quan realment la por estava dins de nosaltres i no sabíem que fer.

Instintivament, vam agafar l’única llanterna que quedava amb piles i vam arrencar a córrer. No sabíem si era el camí bo, però havíem de marxar d’allà i aquest cop sense perdre cap estona en mirar cap a qualsevol lloc, l’únic que estava en els nostres caps era córrer.

Finalment vam arribar a la casa, i sense fer soroll ens va manar cap a la nostra habitació i vam passar el que quedava de nit mirant cap a la porta i les finestres per si algú entrava.

Al mati següent, de camí a casa, els professors ens vam agafar i vam començar a riure. Vam ser ells que ens havien seguit per la nit sense que ens adonéssim i ens vam apagar el foc per veure que fèiem. No ens van castigar pel haver-nos escapat, ja va ser suficient amb la por que ens van ficar.

Publicado por davii en 19:09:00 Comments